Ja ho cantava Morcheeba que Roma no es va construir en un dia i aquesta es la meva esperança quan em trobo davant de la càmera. De ben segur que si Roma no es va fer en un dia ser una bona presentadora tampoc és fruit de unes poques hores davant l’ull amenaçador de la càmera, i si no que li diguin a la pobre Michelle Pfeiffer a “Intimo y Personal “ on un arrugat Robert Redford d’ulls lacònics jugava a ser Pigmalió. Després de molt patiment i música “empalagosa” de Céline Dion ( céline dion+ cine=toca fusta perquè algú no mori), la bellesa californiana s’acabava convertint en una espècie de Barbara Walters.
Com pel que sembla quedo lluny del estereotip de la bellesa californiana i no he demostrat una inclinació natural cap als models periodista-americana ens oblidarem del periple sentimental-professional de la pobra Tally Atwaters-Galatea (o Michelle Pfeiffer pels menys cinèfils). Per contra ens centrarem en les possibilitats d’aprenentatge més casolanes i properes.
De moment continuarem amb el sistema “teràpia de grup” per a aprendre a presentar amb certa gràcia i enteniment. Tot i que al principi la idea de ser escrutada pels ulls dels companys em feia cert pànic haig de reconèixer que no ha estat tan horrorós, potser perquè el pitjor enemic és sempre un mateix i les seves opinions me les he repetit jo mateixa trenta mil vegades amb una tendència melodramàtica preocupant per l’autoflagel·lació. Però com bé ha repetit l’Antoni Esteve avui , entre nosaltres hi habita una excel·lent psicòloga ( i millor persona, amiga i companya de plaers culinaris) que hem donarà un calbot cada cop que practiqui l’escapisme físic davant la càmera. Així doncs seguirem enfrontar-nos a la càmera i deixarem les tècniques de escapisme per Mr. Houdini.
