Som Viaipi's

"Quisiera ser tan alta como la lunaaaaa" Això mateix pensava jo mentre em trobava rodejada de mil càmeres ( velan por tu seguridad, MetroMadrid) que m'impedien la visió. En la meva primera incursió en el terreny periodístic dins del taller de tele en Sergi i jo vam cobrir la Gala de Mundo Depotivo de l’Esportista de l’Any. Després de moments crítics valorant les possibilitats informatives esportives que ens oferia el dia vam posar en pràctica el primer consell del dia del professo Esteve: aposta per un tema i a per ell. Després de innumerables trucades al cap de premsa de la cerimònia vam aconseguir les tan desitjades acreditacions que ens asseguraven no quedar-nos al carrer. Així en Sergi i jo glamurosos fins dir prou ens vam dirigim amb el no menys glamourós autobús número 7 cap al Palau de Congressos de Catalunya. Asseguda en el bus gairebé em quedo dormida, sort que en Sergi em desperta del meu anhelat son.

Entrem amb pas ferm , demanem acreditacions, tenim acreditacions. Com a uns professionals que som anem a la tarima de premsa a col·locar el nostre trípode, això és la jungla i necessitem el nostre racó. Tornem al photocall i intento fer-me un lloc entre els múltiples càmeres que ocupen el “redil”. M’acosto a un càmera de TV3 i aquest es gira i em diu : “Aquí tenim una Xantal”. Aja. D’acord. Entesos. Terreno vedado. Això vol dir que el petit foradet que jo volia aconseguir “pertany”a la Xantal Llavina del Club.

Marxem a buscar-nos la vida cap a un altre racó i acabem coneixent el que serà el personatge de la nit, un noi que va ser capaç de parar tots els vip’s de la nit gràcies a un cubilet robat de Radio Arenys i provocar un conflicte protocol·lari amb Presidència. Allò que es denomina un freak de qualitat. Però que ens va ajudar a poder gravar a les menguals, puyols i demés amb el conseqüent patiment dels meus braços i els meus ronyons al haver d’elevar la càmera per poder treure algun pla mínimament net.

Sort que tot patiment té la seva recompensa i el nostre va tenir forma de sopar per la jeta. Gorgonzola i tendre de vedella i xocolata a tutiplén. Esgotats però feliços marxem passada la mitjanit amb una hora i pico de gravació famous people. Som tot un equipazo!

On Air

Primer informatiu fet. Per ser el primer força bé. Per ser el primer i els nervis que teniem molt bé. Encara que tot és susceptible de millora. He mirat a càmera i he procurat vocalitzar. Crec que aquest cop no només m'han entès els de ment àgil, sinó que tothom ha pogut seguir les meves paraules.

A la dreta de l'equip de realització: l'Alba, el Sergi, la Dolors, en Xavi i una servidora. L'equip ha funcionat a la perfecció i és que l'Alba és la reina de l'organització!

A l'esquerra els presentadors: Melladito va triumfar com el Cola-Cao, va estar ficat en el seu paper i com diu la Rous, Mellado s'encanta davant la càmera. Encara l'haurem d'afegir a les llistes aquelles freakis de guanyadors de l'Oscar que es curra ell mateix quan està aborrit.

A dalt Gina dentro vídeo!

USA is waiting for us

Esgotada per la vida, jec al sofà maleint el mal de coll que, de ben segur, és producte dels nervis que vaig passar en la meva metamorfosis en Reichel Saints. Prova superada i seguim vius! Amb el portàtil a les cames i un té a les mans contemplo la cerimònia d’investidura de Mr. Obama. Aix ja podem criticar-los tot el que vulguem però qui digui que no li agradaria ser allà en aquets moments menteix com un “bellaco”. Així li dic a la meva estimada Rous via “xatgmalisític” i les dues ens admirem davant el llaç de la mítica Aretha Franklin. Sobtadament penso que en el nostre país sortiria la Núria Feliu a cantar-nos un standard americà, quina por, quina angoixa, fent aquells saltirons que ha manllevat dels millors moments de ball de la meva àvia.

Li dic a la Rous que jo em rendeixo ... jo vull anar a veure un partit de la NBA, un concert al Madison Square Garden, passejar per Times Square i visitar el Capitoli i els escenaris de Vertigo a San Francisco. Aquesta gent són uns cracks, han aconseguit que em caigui la llàgrima amb tanta bandereta cap al cel.

Sí, d’acord sota tota aquesta emoció rau un fet força lamentable i és que som més Made In Usa que la Whopper del Burguer King però bahhhhh per un dia ens oblidarem d’aquest fet lamentable....
Oh my God, I just can say USA is waiting for us

Rome wasn’t built in a day

Ja ho cantava Morcheeba que Roma no es va construir en un dia i aquesta es la meva esperança quan em trobo davant de la càmera. De ben segur que si Roma no es va fer en un dia ser una bona presentadora tampoc és fruit de unes poques hores davant l’ull amenaçador de la càmera, i si no que li diguin a la pobre Michelle Pfeiffer a “Intimo y Personal “ on un arrugat Robert Redford d’ulls lacònics jugava a ser Pigmalió. Després de molt patiment i música “empalagosa” de Céline Dion ( céline dion+ cine=toca fusta perquè algú no mori), la bellesa californiana s’acabava convertint en una espècie de Barbara Walters.

Com pel que sembla quedo lluny del estereotip de la bellesa californiana i no he demostrat una inclinació natural cap als models periodista-americana ens oblidarem del periple sentimental-professional de la pobra Tally Atwaters-Galatea (o Michelle Pfeiffer pels menys cinèfils). Per contra ens centrarem en les possibilitats d’aprenentatge més casolanes i properes.

De moment continuarem amb el sistema “teràpia de grup” per a aprendre a presentar amb certa gràcia i enteniment. Tot i que al principi la idea de ser escrutada pels ulls dels companys em feia cert pànic haig de reconèixer que no ha estat tan horrorós, potser perquè el pitjor enemic és sempre un mateix i les seves opinions me les he repetit jo mateixa trenta mil vegades amb una tendència melodramàtica preocupant per l’autoflagel·lació. Però com bé ha repetit l’Antoni Esteve avui , entre nosaltres hi habita una excel·lent psicòloga ( i millor persona, amiga i companya de plaers culinaris) que hem donarà un calbot cada cop que practiqui l’escapisme físic davant la càmera. Així doncs seguirem enfrontar-nos a la càmera i deixarem les tècniques de escapisme per Mr. Houdini.

Sensibilidades

El telediario del sábado por la noche en La Sexta fue todo un espectáculo de meteduras de pata. Desde el principio estuvo marcado por un cierto tono sensacionalista. Sin embargo llegó un momento que el descaro fue total. Mi indignación creció al ver la noticia sobre el fallecimiento de unos inmigrantes cuando intentaban llegar a tierras italianas. Sorprendentemente los responsables del informativo, no contentos con mostrarnos el mal estado en que llegaron los supervivientes, decidieron que era necesario enseñarnos como se metían los cadáveres en los ataúdes. En la página de la Sexta el vídeo lleva por nombre “Llegaron, pero en ataúd”. Sin lugar a dudas estas eran imágenes innecesarias que servían sólo para llenar un minuto más de informativo. ES una pena porque a través de esta noticia que suele ser habitual y por tanto podemos decir, aunque sea cruel que no constituye una “noticia” entendida como un suceso excepcional, se podría haber aprovechado para explicar cuál es la situación de los inmigrantes en Italia y analizar las diferentes medidas que quiere adoptar Berlusconi. En lugar de eso nos quedamos con el titular de impacto y las imágenes pseudomorbosas.

Por lo que respecta a los enlaces entre noticias, también se cubrieron de gloria. Cristina Villanueva nos explicaba la difícil situación en la que se encontraba Hong Kong después de las lluvias torrenciales. Villanueva nos decía que la ciudad era un completo caos. Siguiente noticia: Hillary Clinton se rinde. Y Cristina Villanueva dice: “Lluvia de aplausos para Hillary Clinton”. Bravo por la sensibilidad y por hacer uso del ingenio.

http://www.lasextanoticias.com/videos/reproductor/126611

Cuestión de justicia

Ayer se inició el juicio contra Federico Jiménez Losantos por injurias contra Alberto Ruiz Gallardón. A la espera que el juez decida si las acusaciones proferidas por Losantos constituyen delito, el comunicador ya ha soltado algunas perlas. La primera de ellas: “Información y opinión no se pueden separar”. Una sentencia bastante cuestionable. En primer lugar porque lo que el periodista considera opinar, es en realidad jugar al jaque-mate con aquellos que le estorban. Y en segundo lugar porque, si bien es cierto que la ideología siempre está presente, no debemos olvidar que el trabajo de periodista, como muchos otros, conlleva una responsabilidad. Una responsabilidad que Losantos ignora día a día al usar su programa como plataforma de adoctrinamiento.

Sin embargo parece que el duro trabajo que ha realizado Losantos como publicitario no le ha dado resultado. Después de hacer el trabajo sucio, el ala dura del PP ha dejado al periodista solo. Presentados como testigos de la defensa, Esperanza Aguirre, Eduardo Zapalana y Angel Acebes han negado que Alberto Ruiz Gallardón sea un traidor.

Que sea un traidor o no poco importa. Lo que de verdad importa aquí, sea o no sea delito, es que Losantos ha traspasado la línea del insulto. Resulta mezquino servirse del dolor de la gente que perdió a familiares en el 11-M. El periodista de la COPE ha llevado a cabo un buen golpe bajo, ha manipulado de manera impune un hecho traumático para la sociedad de este país. Frases como "El alcalde de Madrid no quiere saber quién mata a la gente de 200 en 200 en su ciudad" duelen a cualquiera con un mínimo de sentido común.

Lo que más hiere es que el “justiciero de la COPE” se escude en el humor, según él sus insultos son “expresiones coloquiales, humor”. ¡Qué fácil es ver la paja en el ojo ajeno y que difícil ver la viga en el propio! Es decir, es “abyecto” e “inmoral” pedir que se mire hacia delante pero hacer humor y chascarrillo sobre masacres es una cuestión de justicia. Pedro J. Ramírez ha afirmado que “si condenan a Federico, sería tanto como censurar y retroceder en la libertad de expresión”. El señor Pedro J. Ramírez se olvida de que existe un límite a este derecho, el derecho al honor.

Alejandra Palés

Entre dues aigües

Parlen al programa de Concha Garcia Campoy del judici de Telma Ortiz contra 34 mitjans de comunicació. Aquest judici és per determinar la idoneïtat o no de mesures que prohibeixin als mitjans parlar de la germana de la Princesa d’Asturies. Al programa de la Campoy passen de puntetes per les conseqüències que podria tenir la sentència. Per contra, ens aporten informacions tan plenes de continguts com les següents:

“Telma ha tenido que salir porque tenia que amamantar a su hija Amanda”, diu la Campoy com si estigués parlant d’una informació cabdal. La següent sentència és impagable: “Telma se ha cortado el pelo, se parece mucho mas a su hermana Erika”. Li ha faltat recordar que aquesta germana és morta.

Quina oportunitat perduda per fer una reflexió important sobre el dret a la informació. Sort que la Campoy ens ha aclarit que tornarien a parlar del tema a la secció de política. Quina hipocresia. Sort que al principi de temporada van deixar clar que en el seu programa no es parlaria de xafarderies. Sort! El problema principal és que no saben on ubicar la noticia. Com una mateixa noticia s’ubica en dos seccions diferents en un mateix programa? Si la frontera entre política ( o societat) i xafardeig és difosa s’ha d’apostar fermament per una secció. El contrapunt al tractament que es fa a Cuatro l’hem vist a TV3. L’informatiu de TV3 exposa la noticia deixant de banda els elements banals per fer èmfasi en la explicació del context i de les possibles conseqüències. Per això recorren a dos professors de dret de la UPF i de la URL i al degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. La funció del periodisme es explicar la societat on vivim i recórrer a la anècdota com fan a Cuatro és una irresponsabilitat.