Esgotada per la vida, jec al sofà maleint el mal de coll que, de ben segur, és producte dels nervis que vaig passar en la meva metamorfosis en Reichel Saints. Prova superada i seguim vius! Amb el portàtil a les cames i un té a les mans contemplo la cerimònia d’investidura de Mr. Obama. Aix ja podem criticar-los tot el que vulguem però qui digui que no li agradaria ser allà en aquets moments menteix com un “bellaco”. Així li dic a la meva estimada Rous via “xatgmalisític” i les dues ens admirem davant el llaç de la mítica Aretha Franklin. Sobtadament penso que en el nostre país sortiria la Núria Feliu a cantar-nos un standard americà, quina por, quina angoixa, fent aquells saltirons que ha manllevat dels millors moments de ball de la meva àvia.
Li dic a la Rous que jo em rendeixo ... jo vull anar a veure un partit de la NBA, un concert al Madison Square Garden, passejar per Times Square i visitar el Capitoli i els escenaris de Vertigo a San Francisco. Aquesta gent són uns cracks, han aconseguit que em caigui la llàgrima amb tanta bandereta cap al cel.
Sí, d’acord sota tota aquesta emoció rau un fet força lamentable i és que som més Made In Usa que la Whopper del Burguer King però bahhhhh per un dia ens oblidarem d’aquest fet lamentable....
Oh my God, I just can say USA is waiting for us
1 comentario:
Oh, say can you see by the dawn's early light... aiii Alejandra...com molt bé va explicar Laura Batalla en els seus 90 segons de glòria, com a casa no hi ha res. Un Big Mac mai serà un cinco jotas, ni tan sols una bona plata de sushi (i tu saps com arribo a adorar el sushi) es pot assemblar al que sento quan menjo una torrada de pa amb tomàquet i fuet del poble. Anirem a Estats Units, i en treure'm tot el que poguem, però petita, farem el viatge per tornar. I quan això passi vull tenir preparada una bona fusta d'embotit ibèric.
Publicar un comentario