Ens en sortim bis

La cançó de Manel ha estat un bon presagi. Després de que la setmana passada tot sortís del revés la meva estimada Anna i jo hem pogut solucionar la nostra peça amb una meravellosa declaració del senyor conseller Tresserras que ha escandalitzats les sempre sensibles orelles de l’Annuscha.
Entre mig conflictes amb Glories Multicines i el descobriment que totes dues vam ser beneïdes amb el do de la distorsió sonora i que jo no aprecio la bellesa i gràcia de la població eramus francesa.
Esperem que la peça del tema del dia quedi més o menys “apanyada” perquè amb la sort que hem tingut ens mereixem que quedi resultona.

Al final del camí

I a vegades ens en sortim, i a vegades ens en sortim, i a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim
Cap de setmana intens, però aquesta setmana ens en sortirem. For sure

Sense horaris

Després demolts dies batallant amb el Movie Maker, el Primiere i la camereta de la Vanguardia, mai us refiu del que donen amb cupons, he pogut acabar el vídeo del taller de tele. Sigueu benevolents, la tècnica s'ha revelat contra mi d'una forma indignant!

La teoria del caos

Com un puzzle a mig acabar, aquesta és la sensació que em queda després de fer el magazine. Potser era per la migranya que arrossegava però em va semblar dens, sufocant i un pèl caòtic.
Fa poc vaig llegir una entrevista al Pedro Almódovar en la que assegurava que la seva darrera pel•lícula, Los Abrazos Rotos, va sorgir d'una important crisi de migranya. Els que patim aquest mal ens submergim en un món irreal i espectral i l'únic que desitges és que algú et faci el favor de trepanar-te el cap i et tregui el maleït dolor.
Així doncs, tenint el compte l'estat amb el que em trobava dilluns no sóc una bona referència per analitzar com va anar el programa. El saldo resultant es pot considerar positiu tot i que crec que es va invertir molt més del que es va obtenir.
Si alguna cosa cal destacar d'aquest programa és, sens dubte, la tasca de la Gina. Ho va fer increïblement bé, va ser natural i espontània. Serà una gran periodista perquè és treballadora i una dona compromesa, a més d'original.
Per la meva part haig de dir que ho vaig passar molt bé fent la meva recepta i vaig sortir contenta perquè malgrat els meus temors vam acabar el programa sense que es cremés el plató. l'únic que em sap greu és que no es va poder seguir bé l'evolució del plat ja que se'm va enfocar poc.
Ja sabem que la cuina és aquell espai maltracatat i recurs fàcil per omplir programas però tots ens quedem embobats mirant-lo encara que la majoria no sabem cuinar.

Mad Men

Hoy es sábado. Hoy tendría que estar en Madrid. Ahora mismo tendría que estar vistiendo para asistir a una fiesta de disfraces de Fama.
Hoy es sábado, estoy en Barcelona, voy en chándal y el único rasgo de disfraz que se va a ver esta noche es mi flequillo electrificado por culpa de la cinta de pelo que he llevado todo el día.
No entraremos a debatir sobre quién es el causante de tan lastimosa situación porque bastante penoso es estar todo un día pendiente de la Ley de Secretos Oficiales como para ahondar en la herida.
Menos mal que para soportar tal suplicio tengo dos maravillosos capítulos de la segunda temporada de Mad Men listos para ser vistos. Situada en los años 50 y principios de los 60, la serie explora los inicios de la publicidad en la Gran Manzana. Personajes desubicados, ambiciosos, mujeres exuberantes que sufren un machismo que era parte intrínseca del sistema.
Visualmente impecable, un vestuario excelente y unos de los títulos de crédito más buenos que he visto últimamente. Si bien es cierto que su ritmo no es trepidante en cuanto la empiezas a ver quedas atrapado por su ambiente denso mezcla de whisky y tabaco que los personajes consumen compulsivamente y te entras ganas de coger la máquina del tiempo y trasladarte a las oficinas de Sterling Cooper
El principio de la segunda temporada es maravilloso y una muestra de buen ritmo televisivo encadenando todos los personajes a ritmo de Chubby Checker y Let’s Twist Again.

Frost/Nixon

Después de abandonar durante días este bendito espacio de desahogo, vuelvo al redil. Entre medio han pasado días de cansancio extremo dedicados a F-world adornados con espacios de descanso mental aportados por las tardes en el cine con mister Pellicer y miss Rous.
Entre las películas que hemos visto cabe destacar la estupenda Frost/Nixon, nominado a los Oscars este año y que previsiblemente, y lastimosamante, se irá de vacío por el efecto Slumdog Millionaire.
Una de las cosas que siempre me han parecido más difíciles del periodismo es hacer entrevistas, buenas entrevistas. Esta película es la historia de una entrevista y del trabajo que hay detrás de ella. Cómo hacer las preguntas, qué preguntar y saber cómo llegar al punto clave de la cuestión o acorralar al entrevistado cuando lo necesitas.
David Frost realizó una serie de 4 entrevistas a Richard Nixon, después que éste abandonase la presidencia tras el escándalo del Watergate. Mientras veía la peli y las tres primeras entrevistas, no puede reprimir un "pero que mal le entrevitó Frost!" mientras que interiormente pensé "no creo que yo hubiera sido capaz de hacerlo mejor".
La película de Ron Howard, a veces tiene raptos de brillantez, toca muchos de los palos de esta profesión: desde la credibilidad al encasillamiento pasando por ligeros síndromes de Estocolomo. La pena es que seguramente pasará desapercibida para la mayoría de los espectadores a menos de Mr.Oscar obre el milagro.

Solo ante el peligro

Solito ante el peligro, como en los duelos de spaguetti western que protagonizaba Clint Eastwood antes de convertirse en director de culto y hacernos llorar cada dos por tres con niños que desaparecen y boxeadoras. Lo pasó mal, frunció el ceño cuando leía el telepromter y seguramente adelgazó unos cuantos kilos, pero Xavi, Mostaflaters para los amigos o El Nota para los más avispados adivinadores de disfraces, sobrevivió al duro trance de presentar un informativo solo.

Se veía venir que pasaría eso en cuanto empezamos el programa a las 17.45. Porque si resulta que la presentadora, my Darling Rouse, avisa que las 6 tiene que salir por la puerta, sumas dos y dos y te da el caos. Realización y el plató fueron invadidos por una tensión sólo comparable a la que vive Jack Bauer en cada capítulo de "24”. Rosa sufrió, yo sufrí, todo el equipo sufrió y las manecillas del reloj casi se desintegraron tras tantas miradas de suplica y desespero. Pero ella aguantó serena y profesional aunque por dentro no dejaba de repetir “no llego, no llego”. Finalmente a las 18.10 decidió que se acabó el carbón y abandonó el plató rauda y veloz para no perder el avión.

La lucha contrarreloj provocó cierto caos que se acabó solventando con la mayor naturalidad posible y nos sirvió para entender una insignificante parte de lo que supone hacer un programa en directo.

Los piezas esta vez estuvieron mucho mejor aunque los stand-ups siguen siendo nuestra asignatura pendiente puesto que en la mayoría nos olvidamos que tenemos que encuadrar al personajillo que está hablando. La verdad es que tenía unas perspectivas mucho más pesimistas sobre como quedaría nuestra pieza de la Gala puesto que casi todas las imágenes fueron tomadas a pulso y en ocasiones me parecieron monótonos pero oh!sorpresa! parece ser que fue “ molt rica en imatges”. Hip Hip Hurra!

PD: Como cualquier buen observador habrá notado no he hecho mención alguna al tema del tráfico.“como lo sabía yo, como lo sabía yo” (como dice Penélope en Vicky) que el tema iría por el “pedregal”. Debería haber explicado antes que la información del tráfico me parece la cosa más aburrida del mundo y con esta convicción salí ante la cámara. Y si aburrí hasta a las piedras.

Som Viaipi's

"Quisiera ser tan alta como la lunaaaaa" Això mateix pensava jo mentre em trobava rodejada de mil càmeres ( velan por tu seguridad, MetroMadrid) que m'impedien la visió. En la meva primera incursió en el terreny periodístic dins del taller de tele en Sergi i jo vam cobrir la Gala de Mundo Depotivo de l’Esportista de l’Any. Després de moments crítics valorant les possibilitats informatives esportives que ens oferia el dia vam posar en pràctica el primer consell del dia del professo Esteve: aposta per un tema i a per ell. Després de innumerables trucades al cap de premsa de la cerimònia vam aconseguir les tan desitjades acreditacions que ens asseguraven no quedar-nos al carrer. Així en Sergi i jo glamurosos fins dir prou ens vam dirigim amb el no menys glamourós autobús número 7 cap al Palau de Congressos de Catalunya. Asseguda en el bus gairebé em quedo dormida, sort que en Sergi em desperta del meu anhelat son.

Entrem amb pas ferm , demanem acreditacions, tenim acreditacions. Com a uns professionals que som anem a la tarima de premsa a col·locar el nostre trípode, això és la jungla i necessitem el nostre racó. Tornem al photocall i intento fer-me un lloc entre els múltiples càmeres que ocupen el “redil”. M’acosto a un càmera de TV3 i aquest es gira i em diu : “Aquí tenim una Xantal”. Aja. D’acord. Entesos. Terreno vedado. Això vol dir que el petit foradet que jo volia aconseguir “pertany”a la Xantal Llavina del Club.

Marxem a buscar-nos la vida cap a un altre racó i acabem coneixent el que serà el personatge de la nit, un noi que va ser capaç de parar tots els vip’s de la nit gràcies a un cubilet robat de Radio Arenys i provocar un conflicte protocol·lari amb Presidència. Allò que es denomina un freak de qualitat. Però que ens va ajudar a poder gravar a les menguals, puyols i demés amb el conseqüent patiment dels meus braços i els meus ronyons al haver d’elevar la càmera per poder treure algun pla mínimament net.

Sort que tot patiment té la seva recompensa i el nostre va tenir forma de sopar per la jeta. Gorgonzola i tendre de vedella i xocolata a tutiplén. Esgotats però feliços marxem passada la mitjanit amb una hora i pico de gravació famous people. Som tot un equipazo!

On Air

Primer informatiu fet. Per ser el primer força bé. Per ser el primer i els nervis que teniem molt bé. Encara que tot és susceptible de millora. He mirat a càmera i he procurat vocalitzar. Crec que aquest cop no només m'han entès els de ment àgil, sinó que tothom ha pogut seguir les meves paraules.

A la dreta de l'equip de realització: l'Alba, el Sergi, la Dolors, en Xavi i una servidora. L'equip ha funcionat a la perfecció i és que l'Alba és la reina de l'organització!

A l'esquerra els presentadors: Melladito va triumfar com el Cola-Cao, va estar ficat en el seu paper i com diu la Rous, Mellado s'encanta davant la càmera. Encara l'haurem d'afegir a les llistes aquelles freakis de guanyadors de l'Oscar que es curra ell mateix quan està aborrit.

A dalt Gina dentro vídeo!

USA is waiting for us

Esgotada per la vida, jec al sofà maleint el mal de coll que, de ben segur, és producte dels nervis que vaig passar en la meva metamorfosis en Reichel Saints. Prova superada i seguim vius! Amb el portàtil a les cames i un té a les mans contemplo la cerimònia d’investidura de Mr. Obama. Aix ja podem criticar-los tot el que vulguem però qui digui que no li agradaria ser allà en aquets moments menteix com un “bellaco”. Així li dic a la meva estimada Rous via “xatgmalisític” i les dues ens admirem davant el llaç de la mítica Aretha Franklin. Sobtadament penso que en el nostre país sortiria la Núria Feliu a cantar-nos un standard americà, quina por, quina angoixa, fent aquells saltirons que ha manllevat dels millors moments de ball de la meva àvia.

Li dic a la Rous que jo em rendeixo ... jo vull anar a veure un partit de la NBA, un concert al Madison Square Garden, passejar per Times Square i visitar el Capitoli i els escenaris de Vertigo a San Francisco. Aquesta gent són uns cracks, han aconseguit que em caigui la llàgrima amb tanta bandereta cap al cel.

Sí, d’acord sota tota aquesta emoció rau un fet força lamentable i és que som més Made In Usa que la Whopper del Burguer King però bahhhhh per un dia ens oblidarem d’aquest fet lamentable....
Oh my God, I just can say USA is waiting for us

Rome wasn’t built in a day

Ja ho cantava Morcheeba que Roma no es va construir en un dia i aquesta es la meva esperança quan em trobo davant de la càmera. De ben segur que si Roma no es va fer en un dia ser una bona presentadora tampoc és fruit de unes poques hores davant l’ull amenaçador de la càmera, i si no que li diguin a la pobre Michelle Pfeiffer a “Intimo y Personal “ on un arrugat Robert Redford d’ulls lacònics jugava a ser Pigmalió. Després de molt patiment i música “empalagosa” de Céline Dion ( céline dion+ cine=toca fusta perquè algú no mori), la bellesa californiana s’acabava convertint en una espècie de Barbara Walters.

Com pel que sembla quedo lluny del estereotip de la bellesa californiana i no he demostrat una inclinació natural cap als models periodista-americana ens oblidarem del periple sentimental-professional de la pobra Tally Atwaters-Galatea (o Michelle Pfeiffer pels menys cinèfils). Per contra ens centrarem en les possibilitats d’aprenentatge més casolanes i properes.

De moment continuarem amb el sistema “teràpia de grup” per a aprendre a presentar amb certa gràcia i enteniment. Tot i que al principi la idea de ser escrutada pels ulls dels companys em feia cert pànic haig de reconèixer que no ha estat tan horrorós, potser perquè el pitjor enemic és sempre un mateix i les seves opinions me les he repetit jo mateixa trenta mil vegades amb una tendència melodramàtica preocupant per l’autoflagel·lació. Però com bé ha repetit l’Antoni Esteve avui , entre nosaltres hi habita una excel·lent psicòloga ( i millor persona, amiga i companya de plaers culinaris) que hem donarà un calbot cada cop que practiqui l’escapisme físic davant la càmera. Així doncs seguirem enfrontar-nos a la càmera i deixarem les tècniques de escapisme per Mr. Houdini.